Testament

En aquest cas, la validesa d'un testament atorgat després d'haver-se dictat mesures cautelars que restringien la capacitat d'administració i disposició patrimonial de la causant i només dos dies abans de declarar-se la seva incapacitat. La testadora havia nomenat hereves a parts iguals a les seves dues nebodes i la demandada va ser nomenada tutora.

Mentre la demandant considerava que el testament era nul per haver estat atorgat sense capacitat jurídica —el notari no va ser informat de les mesures cautelars i no va obtenir informe dels facultatius—, la demandada va al·legar que el causant tenia capacitat per atorgar testament en el moment de la seva signatura, tal com acredita el judici de capacitat realitzat pel notari i els informes mèdics de dates pròximes a aquest acte.

El Tribunal Suprem revoca la nul·litat del testament, acordada en la instància. Declara que les mesures cautelars no equivalen a una sentència d'incapacitat i no invaliden automàticament el testament, llevat que en el moment de la seva signatura es demostri la manca de capacitat per testar. En aquest cas, les mesures cautelars es referien a l'administració i disposició de béns inter vivos, no mortis causa, ja que, en un altre cas, s'hauria d'haver indicat expressament. Així, tot i que la testadora estava limitada en la seva capacitat per administrar els seus béns en vida, això no afectava necessàriament la seva capacitat per disposar d'ells en un testament. A més, el requisit de judici favorable de dos facultatius previst en l'art. 665 del CC per a l'atorgament d'un testament per part d'una persona la capacitat de la qual ha estat modificada judicialment no s'aplica automàticament en els casos de mesures cautelars.

D'altra banda, els informes mèdics de dates pròximes a l'atorgament no demostraven una manca de capacitat per testar que fos suficient per contradir la valoració feta pel notari, ja que, tot i que mostraven dificultats en l'administració del seu patrimoni, afirmaven que mantenia la capacitat de prendre decisions personals i socials. En aquest sentit, el Tribunal Suprem subratlla la importància de distingir entre la capacitat de disposició inter vivos i mortis causa. Tot i que en ambdós casos hi ha un supòsit comú, un mínim de consciència i coneixement del que es fa, per testar l'essencial és conèixer i voler deixar, totalment o parcialment, els seus béns i drets a una o més persones. No és tan necessari conèixer el valor dels béns o drets que es disposen, ni les altres habilitats necessàries per negociar-los o disposar-ne a la vida, que inclouen també la representació de les seves conseqüències. Quan es disposa dels béns i drets després de la mort, l'essencial és conèixer i voler que passi a algú tot el patrimoni o en béns o drets específics.

En definitiva, la capacitat de testar s'ha d'avaluar en el context específic del moment de l'atorgament del testament i el judici de la capacitat del notari, recolzat en informes mèdics, encara que no s'hagin emès a l'efecte previst en l'art. 665 del CC, és fonamental per determinar-la. A més, en aquest cas l'exigència de l'art. 665 del CC no era aplicable quan es va atorgar el testament impugnat, ja que va ser anterior a la sentència d'incapacitació.

En conflictes sobre herències, els nostres professionals podran assessorar-vos en la defensa de les vostres pretensions i drets.